TEATRE

Per al teatre m'ha semblat interessant triar un llibre de l'autor Manuel Molins:

Ni Tan Alts, Ni Tan Rics

RESSENYA

Ni tan alts, ni tan rics és una comèdia que intenta jugar amb uns personatges paradigmàtics de tota una generació que es passà part de la seua joventut lluitant per uns ideals i per un món millor però que ha acabat integrant-se i ara es veu abocada a enfrontar-se amb les seues pròpies contradiccions i els seus propis somnis, deixant als seus fills un llegat de renúncies que voldria fer passar per triomfs.

Un dels moment que més m’ha agradat ha sigut quan després de tant temps es troben les dues amigues, Adelina li conta a Lídia que el seu matrimoni va molt bé i que el seu marit l’estima com el primer dia. Miquel, el marit d’Adelina quan va a saludar a Lídia, aprofitant que la seua dona a anat a mirar què volia el seu fill, intenta donar-li un petó a Lídia als llavis. Aquesta escena mostra la ignorància d’Adelina, ja que és evident que ella no és l’única dona en qui pensa el seu home. Per una altra banda, també m’ ha agradat molt que el segrestador fos el seu fill, ja que no m’ho esperava gens.

 REPRESENTACIÓ TEATRAL

Per a fer la representació teatral hem redactat una adaptació del guió del moment que he comentat abans que més m’ha agradat i hem realitzat una interpretació dramatitzada. Ací us deixo l’adaptació del guió i el vídeo de la nostra interpretació:

ADELINA: ¡Lidia! Ah, Lídia. Quina alegria de tornar a veure’t. (s’abracen)
¡Oh, els anys no passen per tu! Ningú no diria que tens trenta-vuit.
LIDIA: Ni per tu tampoc, Adelina. L’aire de la mar et va molt bé. Mig any de diferència i sembles una nina.
ADELINA: El vestit és formidable. M’has de donar l’adreça del teu modista.
LIDIA: No és una firma important, però de segur que sabrà arreglar-te.
ADELINA: Tu creus?
LIDIA: Fa miracles...
ADELINA: Lídia que encara no t has casat?
LIDIA: Sempre el mateix home és tan cansant.
ADELINA: Això és que no estàs enamorada. Quan t’enamores no et canses mai.
LIDIA: Mai?
ADELINA: Mai!
LIDIA: La gent normal es cansa, amb amor o sense. Arriba un dia en que no hi ha cap diferència. Però tu no ets normal.
ADELINA: (picada.) Que no sóc normal?
LIDIA: Tens pasta de poetessa.
ADELINA: I cóm és ell?
LIDIA: Qui?
ADELINA: El teu nou amant.
LIDIA:  (mordaç.) Com Miquel té un aire tan particular.
ADELINA: Cóm està la teua amiga Neus?
LIDIA: Neus estava fins al nas.
ADELINA: Pobres... Un altre matrimoni que se’n  va en orri.
LIDIA: Espere que freqüenteu el meu local.
ADELINA: No se si podrem Lídia, tenim tantes responsabilitats i Miquel es dona tant a la faena... Jo n’estic molt orgullosa. Ay! El meu Miquel, és formidable i jo l’estime com el primer dia.
LIDIA: Y ell? (burlaeta)
ADELINA: Que si Miquel m’estima? És meravellós! Després de 20 anys res no ha canviat entre nosaltres.
LIDIA: Deu de ser coses dels poetes...
ADELINA: L’amor és com cultivar un bon bonsai japonès.
LIDIA: Jo només conec els Chokkan chinesos. Adelina! Crec que el teu fill et crida...
ADELINA: Pot ser em necessita... Vaig a veure que vol.
LIDIA: T’espere al jardí que és molt agradable.

(Lídia surt al jardí i s’estira alleujada. Miquel entra per darrere, s’acosta a la dóna cautelosament i amb les mans li tapa els ulls. Sorprèn a Lídia que lluita per defendre’s i tracta d’endevinar qui es l’agressor impertinent).
LIDIA:  ¿Isidre? Miquel?, Miquel! Sigues raonable i estigues quiet.
MIQUEL: Tenia tantes ganes de veure’t.
LIDIA: La teua dona diu que encara l’estimes com el primer dia.
MIQUEL: I diu la veritat, com el primer dia. A tu et voldria per a tota la vida.

....................................................................................................................